TorontoEntero... i ximpun!

Que cauria l’entrada amb aquest nom folclòric era claríssim des de que vam deidir viatjar al Canadà. Potser el ximpun no, però tenint en compte que ja fa dos dies que vam tornar a Barcelona, bé, ara mateix estem volant des de Barcelona, però això és una altra història i que, aquesta entrada tanca el viatge i els posts del viatge... el ximpun se li escau al TorontoEntero, com una guitarra flamenca a un palmero.

La visita de Toronto ha estat diferent, podem dir que hem viscut la ciutat tant, si no més que fet de turistes, malgrat tot, hem vist pràcticament tot el que volíem. Doncs Toronto, tot i ser una mega-ciutat, multicultural a tope i amb un trànsit horrible, té més present i futur que història. A més, entre el cansament acumulat del viatge, l’agafat per arribar a la ciutat amb el retràs del vol de Calgary, i que un servidor habia de treballar, va fer que ens ho prenguèssim amb calma.

TorontoEntero...

Tant que el primer dia, després d’haver vist la CN Tower, el museu del ferrcarril, i el Roger’s, el camp dels Blue Jays només sortir del PATH (les galeries subterràneas del metro que es fan servir per evitar les gèlides temperatures de l’hivern però que no són tan completes com les de Montreal), d'anar a dinar, i descansar i treballar per la tarda, vam sortir al vespre a... veure la CN Tower, el museu del ferrcarril, i el Roger’s, el camp dels Blue Jays!

Això sí, en aquesta ocasió vam pujar a la torre, la que fora l’edifici més alt del mon des del 1976 fins al 2007 quan el Burj Khalifa la va superar, és un edifici força setentero. Sincerament, per fora guanya molt il·luminat de nit, de dia es veu una mica anacrònic al costat dels centenars de gratacels, pràcticament tots ells de vidre que hi ha al seu voltant formant el downtown i l’skyline de Toronto. Això dels anlgicismes se’ns està anant de les mans.

Però el millor de la CN Tower no és el seu aspecte exterior, si no pujar als seus miradors des d’on, sí, ho diré per última vegada, es veu TorontoEntero, i és que és veritat, unes vistes en 360º espaterrants. Sobretot des del mirador superior, que està a 547 msnm, és a dir, que malgrat la torre és 300 metres més baixeta que el Burj, el mirador superior està només 5 metres per sota que l’inferior (al que vam pujar nosaltres) que el tità emiratí, i, amb molta menys gent.

Des d’aquella alçada, els cotxes i els trens semblen desplaçar-se com si ho fessin per una maqueta, la resta de gratacels semblen molt petits però formen un conjunt molt maco de veure, sobretot quan es va obrir el cel i van entrar els darrers raigs de Sol del dia sobre la ciutat.

El llac Ontario, tot i estant a mig quilòmetre d’alçada, continues sense veure’s el perímetre, les illes de Toronto, els molls i ports de la costa són l’altre gran vista des de la torre. Realment sembla un mar, i sort que l’aigua és dolça perquè si no, encara estaria discutint-ho amb la família.

La visita es complementa amb una zona on et pots reclinar sobre el vidre creant un efecte “com si volessis” no gaire aconseguit, i un parell de zones on el metall es barreja amb l’abisme, és a dir, que el terra és de vidre i veus fins a baix. Això ja ho fas fins i tot a l’ascensor pujant. Està bé, però els vidres no estan tan nets com els de l’Skywalk del Columbia Icefield Park per exemple, i no es gaudeix igual.

Al sortir vam tancar el dia amb una mini volta per veure la zona il·luminada de nit, encara estàvem cansats i tocava continuar descansant.

El primer dia complet i descansats a Toronto, vam partir la família, doncs a un servidor li tocava treballar.

La Mireioneta i els nens es van quedar tot el dia gaudint del condomini: piscina, sauna i spa, a banda d’avançar molt moltíssim en la logística, súper, roba...

Un servidor va sortir d’hora al matí per endinsar-se en la “jungal de cristal” dels gratacels del downtown de Toronto passant per l’Scottia Bank, l’estadi on juguen els Toronto Raptors i els Toronto Maple Leaf, l’equip d’hockey gel que té una escultura molt bonica al davant.

A partir d’allà vaig poder “gaudir” de “com de bé funciona el transport púbic a Toronto”. Durant el trajecte d’anada -i sobretot de tornada- a Mississauga, una ciutat a l’extrarradi de Toronto i de la qual, com a mínim de la zona que vaig poder veure, el millor que puc dir és que no hi ha res a destacar. De fet, la parada de l’autobús era un polígon on només faltava una bola d’aquelles de l'oeste rodant per allà.

A l‘oficina, força agradable, de fet molt comparada amb l’exterior, vaig tenir l’ocasió de conèixer en persona a un bon grapat de persones amb les que havia treballat virtualment durant els darrers anys. Tots molt macos i que van confirmar o explicar certes coses sobre Canadà i Toronto... entre d’altres...

• Les coses a Canadà van bé, sent d’allà tenen queixes, normal
• Molt patriotisme, però patriotisme obert, també el tema Trump els ajuda a sentir-se canadencs.
• El trànsit a Toronto és el pitjor, de fet la ciutat no està preparada per absorvir la movilitat dels seus habitants, i és un problema seriós.
• Que a Canadà hi ha dues temporades: la de neu, i la d’obres.
• Multiculturalitat a tope, i els hi agrada molt parlar de restaurants i menjar coses de tot tipus.
• El tema del Quebec va ser un “corramos un tupido velo”

...

I de fet, el tema del menjar ho vaig experimentar en primera persona quan, poc després de dinar em van portar a sopar a un thai on no vaig poder acabar-me el reguitzell de plats enormes que vam demanar...  Assortit d’entrants vegetals, brotxeta de pollastre, pad thai amb gambes i un pastís de mango i arròs amb llet de coco. Eren les 4 de la tarda! 

Al tornar, molt més tard del previst, enlloc de tornar directament, en vistes a que no faríem res, vaig tornar pel “passeig marítim” amb vistes a les illes de Toronto, però la mirada se m’anava cap als gratacels i la CN Tower visible en pràcticament tot moment.

Amb la sensació de que el viatge s’anava acabant, va arribar dissabte, on després de sortejar una convenció de testimonis de Jehovà, n’hi havia a dojo, i patir el transport públic de nou amb unes obres a una línia de metro que ens van fer agafar metro, bus, metro i bus, (com a mínim aixi vam veure la casa Loma, una palau neogòtic escenari de diferents pel·lícules, com per exemple, la casa dels x-men) per arribar a la destinació del dia, i LA DESTINACIÓ pels nens, sobretot per en Pauilolo. Wonderland.

Wonderland és el millor parc d’atraccions del Canadà, un dels millors d’Amèrica, i potser el millor del mon en temes de muntanyes russes fortes. És un parc gran on l’ambientació queda lluny dels “grans parcs” com els de Disney, Port Aventura, o Europa Park, hi ha una carrer central amb un riu que ve d’una muntanya (força cutrota) i elements decoratius en alguns llocs puntuals o al voltant de les atraccions. El parc es divideix en zones però no són tan clares com en els altres parcs top mundials.

A Wonderland es va al que es va, a tirar-se per la seva vintena d’atraccions fortes, i això és el que vam fer nosaltres. Només arribar i agafar el fast pass vam anar a l’action zone i vam començar pel Flight Deck, una muntanya russa poc fina que ja ens va deixar clar que això anava en serio.

Vam seguir donant tombs pel Psyclone i pel Sledge Hammer, atraccions més tipus Tornado i martell, força obvi no? però donant voltes en totes direccions, abans de pujar al Behemoth, una de les muntanyes russes “bones” tipus Shambala, aquí em vaig reconciliar amb el parc.

Però va ser una mica d’amor odi, doncs tot seguit vam empalmar amb el Back Slot, una muntanya russa relativament suau pel que estàvem acostumats però que no ens va entusiasmar.

Per sort, després de dinar aprofitant el passi que vam comprar amb el que podíem dinar cada 90 minuts vam pujar al Yukon Striker, una muntanya russa amb una primera baixada en 90º espectacular... We were in love again.

 I després al mighty Canada, que la Mireioneta va dir que era com la muntanya russa del Tibidabo... i no. Era de fusta, arrencava amb una acceleració molt forta i t’anava donant cops tota l’estona.

Començava a fer calor, no teníem temps per anar al parc aqüàtic, inclòs a l’entrada, però sí per les atraccions d’aigua. Primer els ràpids de Timberwolf, molta cua pel que era l'atracció, molt curta, no valia el fastpass, i limitació d’alçada a 193cm. No vaig poder pujar. On si vaig poder va ser als Soaring Timbers, els “tronquitos” també curts, només una baixada, però on quedes 100% xop i no vam fer res de cua. Per sort el Vòrtex, un embruixabruixes però en versió hardcore, ens va eixugar amb les seves voltes  i cops amb les que també ens va deixar KO.

Després d’un segon àpat on vam veure un castor al parc, sí! Un castor! La Mireioneta ja podia estar contenta, vam pujar al Viking’s Rage, el típic vaixel pirata, en aquest cas viking, i al Wild Knight Mares, una altra d’aquestes atraccions que dones voltes i voltes i voltes. Bé, jo en aquesta, com en d’altres de voltes no hi vaig pujar pas.

Vam fer un break de rides (de nou els anglicismes) per gaudir d’un dels pocs shows del parc. A la plaça del Medieval Faire hi ha un llac amb un far on vam presenciar un espectacle d’especialistes que van fer una exhibició de gimnàstica de trampolí, corda fluixa i salts de trampolí a l’aigua. Molt espectacular i perfecte per descansar el cos abans de pujar al Leviathan, el germà gran i l’atracció més emblemàtica del parc. Una altra tipus Shambala molt i molt llarga.

Vam seguir tirant-nos per la caiguda lliure del Drop Zone i pel Bat, una muntanya russa curteta però amb efecte bomerang. Em va trinxar l’esquena de tal manera que va ser l’excusa perfecte per fer una aturada mentre la resta de l’equip es tirava pel Lumberjack, un altra martell amb moltes més voltes. Els hi va agradar tant que van repetir, el Tundra Twister, un altre Tornado amb voltes també en diagonal i van repetir el Yukon Strike que l’Aranete no l’havia estrenat pel matí.

Amb el dia acabant-se vam anar al Alpine Express, la darrera incorporació del parc, estrenada tot just una setmana abans, i on, tot i tenint Fast Pass vam haver d’esperar 45 minuts per pujar-hi. Això sí, una delícia de muntanya russa, amb loopings i girs impossibles però amb una finor poqes vegades vista.

Abans de marxar, encara vam tenir temps de voltar pel parc, fent que ens agradi una mica més la decoració, vam poder menjar dos cops més (al Subway) i ens vam tirar pel Guardià de la muntanya, una atracció que combina, un ride curt, una estona de disparar i una caiguda lliure al final, per dins de la muntanya que és el centre del parc. L’alpine Express, el Vortex, i una altra muntanya russa que no vam fer també interactuen amb la muntanya.

Reventats, i amb molt bona part del parc fet: no vam trepitjar el parc aqüàtic ni les dues zones més infantils vam agafar un Uber i després de tornar a fer caravana malgrat ser mitja nit, vam arribar a casa.

Llavors va arribar diumenge, el dia de turisme clàssic. Tal i com va fer a Montreal, enlloc de començar pel Downtown vam començar per un barri més autèntic i bohemi, en aquest cas Kensington, un dels primer barris que va acollir immigrants a la ciutat i on hi ha locals de tot tipus, vam veure un Fika i tot, però on predominen les cases victorianes, moltes d’elles customitzades i la immigració asiàtica.

Vam començar pel Graffity Alley, que més que un carreró és una petita zona, on paga la pena endinsar-se per veure la magnitud dels graffitis que abarquen edificis sencers. Cert que es repeteixen durant bona part del barri però en aquest lloc és pràcticament el 100% de les pareds.

Vam seguir la ruta caminant fins el mercat de Kensington, tot i que potser paga la pena agafar el bus i estalviar-se les passes d’un tros força monòton on principalment veus com entres al barri xinès barrejat amb tendes de moltes nacionalitats diferents.

Però això és el que trobes quan arribes a Kensington market, que no és un mercat tancat, si no un conglomerat de botigues, bars i restaurants molt autèntics al carrer. Diríem que és com un Candem però sense haver perdut tanta autentícitat.

Caminant per Spadina i Dundas street, dos dels carrers importants de Toronto, vam deixar enrera un barri xinès molt autèntic, amb les seves portes, els seus fanalets, i els pollastres penjats, i vam passar de nou a les cases victorianes cusomitzades, algunes encara amb cartells en mandarín, apropant-nos al downtown i entrant a fer una aturada tècnica a la Ontario National Gallery. Un edifici modern que anunciava l’entrada a la marabunta de gratacels del Downtown de Toronto.

A través dels jutjats, on una sèrie d’escultures molt boniques recorden que els drets dels Canadencs (llibertat d’expresió, de religió, igualtat davant la llei...) vam arribar a la Nathan Philipps Square, el centre de Toronto, on hi ha les icòniques i poc fotogèniques lletres, els dos ajuntaments, el vell, amb un mini big ben, i el nou, l’ull de Toronto, doncs és un “ovni” que sostenta dues torres corves. Amb el que més ens vam entretenir va ser amb una festa Colombiana, doncs era el dia nacional d’aquest país. Jolines tu, en menys de tres setmanes havíem celebrat els dies nacionals de Canadà, USA, França i Colòmbia.

La festa colombiana continuava a la segona plaça en importància de la capital econòmica de Canadà. Si la Phillips és la plaça oficial, la Dundas és la transgressora. Amb l'estètica de Times Square, és a dir plena de pantalles gegants amb anuncis i de gent a tort i a dret, els colombians seguien ballant allà amb un segon escenari que matava la “foto” de la plaça.

Darrera d’aquesta plaça, en un barri ja més “vivible” que no ens va entusiasmar, hi ha la casa Mackenzie, descendent dels Mackenzie de la serie Outlander i que va ser un periodista molt reivindicatiu que es va convertir en el primer alcalde de Toronto.

Vam visitar un tros de la casa mentre ens explicaven la seva vida i miracles, mot interesant per cert, però ho vam deixar a la meitat, "too much" pels nens, que van disfrutar molt més de l’activitat que ens van oferir allà mateix, fer servir una impremta com les que en Mackenzie feia servir pels seus diaris i les seves reivindicacions. “Activen las rotativas”. Un souvenir inesperat i molt molt graciós. Per cert, chapau per la noia que ens ho va explicar en un castellà molt bo.

El passeig va continuar per davant de les dues catedrals, situades a centenars de metres l’una de l’altra, la catòlica i negòtica de San Miquel i la protestant de Sant James.

Després d’aprofitar per dinar i descansar el centre comercial on està el hall of fame de l’hoquei gel, edifici molt maco per cert,integrant alguns edificis històrics sota una cúpula molt moderna, bonica i elegant, al hall of fame ja no hi vam entrar perquè no en tenim ni idea i era car, ens vam arribar per una zona molt agradable per passejar al Gooderham, el flatiron de Toronto que, al igual que ens va passaramb el de NY, estava tapat amb una bastida per reformes, així que ens hi vam fixar encara menys que en la font dels gossos que hi ha al darrera seu, no ens va agrada gens. Tampoc ens va entusiasmar el “trampantojo” del façana posterior del Gooderham. Es veu massa fals.

Vam visitar el mercat de sant Lawrence, que ja combina “puestos” amb restaurants on hi havia molts guiris menjant. Molt maco per fora, però com vam veure que ens va agradar menys del que segurament deuria, vam pensar que ja devíem estar cansat, el dia estava sent intens i vam creure que amb tot pràcticament vist, el millor era tornar a casa en bus.

Això sí, des d’on ens va deixar el bus fins a casa hi havia el Mel, un centre comercial molt pijo on hi vam entrar, i després de “sortejar” a un grapat de guardes de seguretat amb pinta de goriles, es veu que hi havia la festa privada “d’algú”, vam aconseguir pujar al restaurant AERA, des d’on hi ha unes vistes escandaloses de la ciutat.

La idea era sopar allà, però “vistes les vistes” i veient que era molt car pel que realment donaven, després de descansar una estona a casa vam tornar al mateix centre comercial, situat en una zona residencial, de fet la nostra, que creiem que és dels millors llocs per viure al Downtown, per sopar a un altre lloc i gaudir de la penúltima nit a Toronto.

Pel darrer dia de viatge vam deixar la part del llac, vam recòrrer el front marítim com un servidor havia fet pocs dies abans però en direcció contrària, molta vida allà, gent gaudint de l’estiu, d’altres anant o venint de l’oficina i molts casals d’estiu ocupant els diferents molls.

I en un d'aquests molls hi ha la terminal de Jack Layton, on vam agafar un ferry fins la center Island, un inmens parc ple de verd on gaudir de moltíssima tranquil·litat en comparació amb la bogeria de la city de Toronto.

Vam caminar pel carrer central de punta a punta. Al final hi ha un pantalà molt agradable estil pont del petroli, amb bones vistes del llac, i des d’on vam veure unes quantes bandades d’ànecs volant en perfectes V’s voladores.

El passeig per l'illa va continuar vorejant el llac fins arribar al far de Gibraltar. El nom provè de que quan els britànics el van construir van demanar fer una cosa “dura com una roca”.

Un cop vist vam resseguir el canal on hi havia vaixells amarrats i al lluny vam veure unes poques cases de gent que hi viu o desconnecta els caps de setmana allà. Ens va sembla un lloc ideal per fer-ho.

Després d’un aperitiu a la vora del canal vam acabar el passeig per les illes arribant a moll de Hanlan, amb unes vistes increïbles de l’skyline de Toronto i un aeroport al costat on no paraven d’aterrar avions, fent la imatge encara més curiosa.

De nou a “terra ferma” vam tornar cap a casa ficant-nos pels carrers del downtown, passant pel restaurant de la NBA i arribant-nos al Scotia Bank perquè la resta de l’expedició veiès l’estàtua de l’hockey gel i per fer alguna que altra compra, però a casa no ens hi vam estar gaire estona... teníem la darrera activitat del viatge a fer...

I és que degut a la insistència de l’ex-gendre de la propietària, i com de prop estàvem del Roger’s centre, vam comprar entrades per un partit dels Blue Jays, que a més era contra els New York Yankees. Per cert, la compra de les entrades va tenir el seu què, doncs la vam fer a través del web Gameday on has de tenir un mòvil canadenc per accedir als tickets... gràcies al chatgpt, vam poder fer de hackers amb el mòvil d’en Pauilolo i convertir-lo en canadenc per uns dies.

L’ambient al Roger’s arena era molt maco, molt ambient de gent amb ganes de passar-s’ho bé més que de guanyar. El lloc preciós. La imatge del verd amb la llum i l’ambientació, el camp ple i la CN Tower darrera va ser un final de viatge de traca.

Abans del partit es van interpretar en directe els himnes d’USA i Canadà amb molt de respecte pels dos, després del de USA va haver-hi una mica de run-run però res durant la interpretació, res de res.

El partit, el de menys, la gent de fet entra i surt constantment, alguna jugada a destacar, un home run dels Yankees i remuntada dels nostres “blauets” amb un gran Kirk (el catcher), l’habitual Guerrero Jr. i l’Schneider. 5-1 pels Blue Jays, on tant el llançador titular, Gaussman, com el tancador, en Hoffman, alentat per un estadi que es va transformar per animar de valent en la darrera entrada, van fer molt bona feina.

De fet, amb en HHoffman hi ha història, no només va sortir a tancar el partit, si no que a l’inici li van fer un acte amb la seva família, no sabem el motiu, i a més, els Blue Jays tenen un acord amb Marvel i cada partit regalen 15000 funkopops d’un jugador. En Hoffman amb el gua de Thanos era l’escollit a aquell dia.

Nosaltres, com vam arribar “tard”, no ens vam tocar, però al tornar cap a casa, un noi pel carrer ens va donar un per a cada nen. L’amabilitat dels canadencs no té límits i tancàvem el viatge amb la pell de gallina amb aquest súper detallàs.

El Ximpun...

I el viatge es va acabar, un viatge inolvidable, ple de tot, una experiència i una vivència. El darrer dia al Canadà va consistir en recollir la casa i anar cap a Union Station acomiadant-nos del Roger’s Stadium i la CN Towers, que van estar molt presents durant la nostra setmana a la capital econòmica del Canadà.

Un cop a l’estació, per cert, la zona dels trens molt més victoriana i maca que la resta, vam tenir la penúltima mostra d’educació dels canadencs: la cua per pujar al tren deixaba un forat molt gran al passadís per tal que la gent pugués passar.

Malhauradament la cua es va desfer degut a que el tren es va retrassar aproxidament una hora, cosa que a nosaltres no ens anava tan malament doncs teníem temps de sobres i així vam repartir les esperes.

El trajecte de 4 hores en tren ens va mostrar la sortida de Toronto pel nord, i un cop havent vist sortides al nord, sud i oest (a l’est hi ha el llac) trobem a faltar les casetes maques de ciutats com Calgary. Montreal o Banff. Toronto és una mega urbe i no en deu gastar d’això...

La resta del trajecte va ser molt agradable, entre verd i veient de nou el riu sant Lawrence vam arribar a Dorval, on una furgoneta ens va portar a l’aeroport Trudeaut de Montreal, on vam haver d’esperar per facturar, però un cop fet tot va anar molt ràpid, passar l’arc, sopar, embarcar i tornar a casa. Igual de ràpid que la sensació que teníem de com havien passat les darreres quatre setmanes. El viatge més llarg, i millor que hem fet fins ara.